Barcelona. (Redacció).- Ahir es van descobrir moltes curiositats sobre el món dels “negres” literaris. És a dir, sobre les persones que escriuen llibres de manera anònima i que altres persones signen com a autors. Aquestes revelacions es van produir durant la presentació a Barcelona de la nova novel·la de Ramón Buenaventura,
El último negro (
Alianza), protagonitzada precisament per un negre literari. Buenaventura i Eduard Márquez, presentador de l'acte, van tenir un interessant diàleg sobre les seves respectives experiències com a treballadors de la negritud editorial, i aquesta tertúlia sobre les poc edificants pràctiques de la indústria van centrar l'atenció dels presents.
En concret, Márquez -un dels novel·listes actuals més destacats, autor de
Cinc nits de febrer o
El silenci dels arbres- va afirmar, sempre sense donar noms, que ha exercit de negre durant anys: "Vaig començar en aquest món als 20 anys, ajudant un personatge que escrivia tesis doctorals per encàrrec, treballava en diverses alhora i guanyava molts diners. Va ser el meu primer mestre: va escriure fins i tot per a professors universitaris, i un d'ells va tenir l'ocurrència de dedicar-li l'obra: ‘A X, sense l'ajuda del qual aquest llibre no hauria estat possible’. Després d'aquests inicis, he fet de tot, i m'he identificat amb el personatge de la novel·la de Ramón perquè també he escrit memòries de personatges il·lustres".
Històries increïblesMárquez afirma que l'ecosistema literari català es basa en bona part en el treball dels negres, "que escriuen fins i tot pròlegs d'obres o columnes periodístiques. Jo, per exemple, he acabat novel·les d'escriptors molt coneguts, i he afegit els diàlegs a d'altres mentre el jurat en teoria deliberava si guanyarien un premi important o no". Davant de l'escepticisme d'alguns dels presents, Márquez va concretar: "He rebut manuscrits de novel·les en els quals s'indicava amb retolador vermell on havia d'introduir els diàlegs: ‘Aquí els dos han de parlar de la seva infantesa’, per exemple".
Ja llançat, va continuar: "Hi ha editors que m'han cridat i m'han dit: ‘Eduard, talla-li cent pàgines a aquesta novel·la’ . I l’Eduard les ha tallat. O: ‘Eduard, afegeix-n'hi cent’. O: ‘Eduard, posa-hi diàlegs, en aquesta novel·la, esponja-la, que no n'hi ha cap i visualment ens queda el text massa atapeït, i això fa mala impressió’. He fet tots aquests treballs i més coses, com tantes altres persones; de fet som sempre els mateixos, i després quedem per sopar i ens expliquem anècdotes. La gent s'escandalitza però al món se sap, i fins a cert punt és normal. ¿De què ens sorprenem? ¿No funciona així el cinema? La meva única reivindicació seria que el nom del negre aparegués a la portada o, almenys, a l'interior. És un treball que a mi m'ha servit molt per agafar ofici. L'únic moment de tristesa el tenia quan veia a la tele aparèixer les novel·les que jo havia arreglat i no parlaven de les meves".
